Fa uns anys la diversitat familiar era un tabú. Això no vol dir que no existís, no ens enganyem. Vol dir que s'amagava per evitar conflictes i prejudicis. D'aquesta manera, a les escoles no s'acostumava a explicar que el pare havia marxat, que us havíeu separat o que eres mare soltera. Les famílies que ens allunyàvem per elecció o per imposició del model heteroparental (pare + mare) érem considerades famílies desestructurades, famílies que no podíem complir bé amb les nostres funcions i rols.
Encara eren menys imaginables altres models familiars que, en molts casos, no ens atrevíem ni a pensar que poguéssim platenjar-nos la parentalitat: dues dones o dos homes tenint una criatura? No, no entrava dins del marc mental de gran part de la societat.
Malgrat avui en dia la diversitat familiar s'ha normalitzat, encara hi ha moltes escoles i centres educatius que no han aconseguit fer els passos necessaris per incloure a totes les famílies i el seu alumnat.
Per començar, encara hi ha molts centres que tenen l'AMPA -Associació de Mares i Pares d'Alumnes- (antigues APAs -Associació de Pares d'Alumnes-), malgrat en molts centres ja han transformat per alternatives més inclusives com AFAs -Associació de Famílies d'Alumnes-. Sembla un petit canvi, però permet començar a transformar la visió sobre la diversitat familiar present a la nostra societat.
No obstant, hi ha aspectes més crítics, que s'han d'abordar: els documents on es demana el nom del "pare" i de la "mare". Per què, encara avui, hem de justificar que la nostra família no està formada per pare+mare? Demanant això a les criatures, estem traslladant que hi ha un model de família vàlid i que la resta són alternatives legalment acceptades, sí, però de segona. Tampoc s'ha d'optar per l'alternativa "progenitors", perquè entre la diversitat familiar present a la societat es pot accedir a la parentalitat de moltes formes, i per tant, aquesta alternativa també resulta excloent. Així que ens queda parlar de "família", que permet que tots els infants i les seves famílies es puguin sentir identificades: aquelles que tenen un pare i una mare, dues mares, un pare, reconstituïdes, d'acollida, una mare, dos pares, ... i un llarg etcètera de models familiars presents i emergents.
També hem de replantejar-nos el dia del pare i el dia de la mare. Què passa amb les famílies que no tenen pare? O les que tenen dues mares? O les que...? Trobem una gran diversitat i, per tant, hem de repensar aquelles activitats i festivitats que invisibilitzen la diversitat familiar. Com ho fem, llavors? En molts centres educatius, per evitar aquesta situació, s'ha anul·lat la celebració o el "fer una manualitat" per regalar al pare o a la mare. Però és aquesta la millor solució? O més aviat és mantenir el tabú i evitar parlar de la diversitat? Crec que és molt millor aprofitar les oportunitats, i aquestes dues dates són bones per treballar i visibilitzar la diversitat familiar. És un bon moment per introduir el tema de la diversitat familiar a l'aula, a través de contes, històries o debats, però també, per parlar dels prejudicis, dels canvis socials i legals, per visibilitzar la LGTBIfòbia, per parlar de la monomaternitat, de les famílies reconstituïdes, de l'acollida o de l'adopció, per acabar, treballant el respecte i la necessitat de reconeixement de la diversitat familiar, i per tant, poder acabar fent una "manualitat", un regal, per aquella persona (o aquelles persones) de la família a qui ens vingui de gust recordar o regalar quelcom.
Queda molta feina per fer, encara hi ha molt sobre el que repensar... S'ha anat treballant la diversitat familiar, però encara falten introduir més estratègies per visibilitzar-la. I les escoles i centres educatius, com un dels grans espais de socialització, poden fer molta feina per contribuir en la normalització de la diversitat familiar.